Xavier Nogués - Grup de recerca en genètica de l’osteoporosi (IMIM).

La història del grup es remunta als anys 83-84, quan els doctors Jaume Aubia i Adolf Díez van crear el grup de recerca en metabolisme ossi. “En aquella època tot just començava a haver-hi densitòmetres per mesurar la densitat òssia”, explica Xavier Nogués, coordinador de l’actual grup de recerca en genètica de l’osteoporosi de l’IMIM (Institut de Recerca Hospital del Mar) i cap clínic del servei de medicina interna de l’Hospital del Mar. “Fou a partir del 1998 quan es va desenvolupar més concretament la línia genètica, enfocada en l’osteoporosi”, explica. Aleshores va començar també la col·laboració, encara vigent, amb el Departament de Genètica de la Universitat de Barcelona.

El grup està format per metges, biòlegs i bioquímics que es dediquen a l’estudi de l’osteoporosi, la pèrdua de massa òssia deguda a un desequilibri entre la formació i la resorció (remodelatge) de l’os. Aquesta condició és més freqüent en dones postmenopàusiques, a causa de la pèrdua d’estrogen. “L’os és un teixit viu que està sempre en renovació. Els osteoblasts són cèl·lules formadores d’os, i els osteoclasts el destrueixen. Es calcula que es triga uns deu anys a renovar tot l’esquelet, però hi ha sempre milions d’unitats remodelant-se”, explica el cap del grup.

Buscant la base genètica

Hi ha molts factors ambientals que afecten l’osteoporosi: el tabac, l’alcohol, alguns medicaments. Però també hi ha un element genètic important, ja que l’osteoporosi té un 70-80% d’heretabilitat. Avui dia es coneixen uns vint gens candidats que donen susceptibilitat a l’osteoporosi, però cap no té un paper predominant.

Un dels projectes del grup es dedica precisament a estudiar aquests gens. Per això compta amb una cohort d’unes 1.600 dones. “Ara mateix estem treballant concretament amb dos gens, OPG i RANKL, tot i que hem treballat amb molts d’altres”, diu Nogués. A més, el grup forma part del consorci multinacional GEFOS, que reuneix cohorts de diversos països sobre osteoporosi per poder fer metaanàlisis unint fins a 300.000 mostres.

Osteoporosi i càncer

El grup té un altre projecte en marxa sobre osteoporosi i càncer de mama, en col·laboració amb l’equip de Joan Albanell (IMIM): “Un dels medicaments que prenen les malaltes de càncer de mama, l’inhibidor d’aromatasa, pot provocar osteoporosi. Estem fent densitometries i anàlisis clíniques i genètiques a més de 450 pacients per estudiar la possible correlació”. Per testar les troballes genètiques realitzades amb les pacients, el grup fa estudis d’expressió gènica in vitro en cultius d’osteoblasts primaris.

La microindentació, un nou mètode diagnòstic

Aproximadament un 35% de les dones que avui tenen més de 50 anys patiran una fractura per osteoporosi quan en tinguin prop de 60. “L’important seria detectar l’osteoporosi abans de la fractura per posar algun tipus de tractament, però només es fan densitometries a dones que presenten algun factor de risc, com ara una menopausa precoç. Encara hi ha molt per fer”, diu Nogués. De fet, el grup, en col·laboració amb la Universitat de Califòrnia, encapçala un projecte sobre un prototip d’aparell portàtil que determina la resistència mecànica de l’os a partir d’una simple punxada que fa una microindentació en l’os de la tíbia. “Aquest sistema és indolor i fàcilment reproduïble. A més, serà més econòmic que la densitometria, més precís i molt més pràctic“, comenta Nogués.

Segons el metge, el 90% de dones amb una fractura de fèmur no s’han fet mai una densitometria ni han rebut cap tractament, tot i que n’existeixen alguns d’eficaços que eviten que es perdi massa òssia. “També és important dur una dieta rica en calci (1.000 mg/dia), i evitar l’alcohol i el tabac, els quals augmenten la resorció òssia, així com fer exercici físic, que estimula la formació d’os”, aconsella Nogués.

Aquest article va ser publicat al diari El.lipse, la publicació que es realitza al PRBB amb la col.laboració de tots els centres que el conformen.

X(p)rimenta 2012 s’adreça a alumnes i professors de primària, secundària, batxillerat i cicles formatius que vulguin fer experiments científics interessants i que els filmin en vídeo.

Els vídeos han de ser d’una durada de 3 minuts com a màxim, i han d’il·lustrar algun principi científic i tecnològic de forma clara, senzilla i amb rigor científic.

Els millors vídeos rebuts s’incorporaran a la base de dades d’experiments científics de Recerca en Acció, que hores d’ara aplega una cinquantena de propostes a l’abast de mestres i d’alumnes.

Es concediran diversos premis als millors vídeos per a recompensar la tasca dels mestres, els alumnes i els centres. El termini per a rebre els vídeos es clou el dia 30 d’abril de 2012.

X(p)rimenta és una iniciativa organitzada conjuntament entre la Fundació Institució Catalana de Suport a la Recerca i l’Associació Catalana de Comunicació Científica, i compta amb el patrocini del Parc Natural del Delta de l’Ebre. La iniciativa compta amb el suport del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, CosmoCaixa Barcelona, l’Escola de Telecomunicació i Aeronàutica de Castelldefels, el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, Physics!, Escola Valenciana - Federació d’Associacions per la Llengua i l’Obra Cultural Balear.

Més informació a: http://www.recercaenaccio.cat/agaur_reac/AppJava/ca/noticies/general/noticia/20120124-x-p-rimenta-2012.jsp

Aquesta informació ha estat realitzada per Recerca en acció (www.recercaenaccio.cat)

En aquesta imatge d’Ignasi Buch, del grup de Biofísica Computacional del GRIB (IMIM/UPF), s’observa una simulació de la unió d’un fàrmac a la seva proteïna diana. La molècula hexagonal petita (benzamidina) representa el fàrmac, en aquest cas un inhibidor de la tripsina, la molècula grisa volumètrica de la imatge.

La tripsina és un enzim amb la funció de tallar proteïnes. Quan la benzamidina s’uneix a la tripsina evita que altres proteïnes s’uneixin i, per tant, que la tripsina les pugui tallar. Aquesta simulació
mostra com, per poder unirse i inhibir la tripsina, la benzamidina primer interacciona amb diverses regions que l’ajuden a trobar el seu lloc final d’unió.

Ser capaços d’entendre aquest camí que ha de fer la benzamidina dóna pistes addicionals
a l’hora de dissenyar fàrmacs més eficients.

Aquest article va ser publicat al diari El.lipse, la publicació que es realitza al PRBB amb la col.laboració de tots els centres que el conformen.

Una patent és un dret exclusiu concedit per un Estat a un inventor per un període fix de temps a canvi de la divulgació pública de la seva invenció. Això proporciona a l’inventor el dret d’excloure tercers d’utilitzar o vendre la invenció patentada durant 20 anys a partir de la data de presentació de la patent.

Les patents han de complir tres requisits: la invenció ha de ser nova, ha d’haver comportat una activitat inventiva i ha de descriure una aplicació tècnica.

Els descobriments no són patentables; la invenció ha de ser un producte o procés industrial creat per l’inventor. A partir de la presentació d’una patent, el contingut pot ser publicat en una revista científica, però mai abans. La patent esmanté en secret durant 18 mesos i després es fa totalment pública a través de bases de dades com Espacenet.

Les patents són cares. Els primers 30 mesos pot costar entre 10.000 i 15.000 euros, i les següents fases, de 25.000 a 30.000 euros, a més de les quotes anuals per mantenir la protecció. En el món acadèmic les patents són sobretot d’aplicacions. Una patent pot ser atorgada com a molt aviat en tres anys, però es pot trigar sis anys a obtenir l’aprovació final.

En recerca, les bases de dades de patents proporcionen informació útil. Però la raó principal per patentar una innovació biomèdica és permetre a una empresa privada el desenvolupament d’un medicament. Això pot costar fins a 800 milions d’euros i trigar de 12 a 15 anys. Per això les empreses volen assegurarse que podran vendre el medicament en exclusiva almenys durant cinc anys.

El temps dirà si el sistema de patents actual és adequat per resoldre els problemes de salut més urgents al món, però, ara com ara, si un científic inventa un nou medicament, patentar podria ser l’única solució perquè algun dia s’apliqui a la clínica.

Aquest article va ser publicat al diari El.lipse, la publicació que es realitza al PRBB amb la col.laboració de tots els centres que el conformen.

En la recerca, com en altres àmbits de la societat, existeixen tendències. Es pot pensar, erròniament o no, que només són paraules que en un moment determinat es posen de moda, però segurament és molt més que això.

Qui no recorda quan la paraula clau era la translació? De fet , la paraula es farà servir més o menys ara, però la idea continua sent vàlida. La biomedicina ha de ser capaç de respondre preguntes que es deriven de la pràctica clínica combinant la investigació bàsica amb la més clínica. Ara però s’utilitza l’etiqueta “from bench to bed”.

També hem viscut la moda dels “omics”. No podia haver un projecte en biomedicina que no inclogués la utilització de plataformes de genòmica, proteòmica o metabolòmica. La tecnologia avança i els equipaments cada cop són més potents i sembla lògic que s’utilitzin massivament aquestes oportunitats. No obstant, caldria potser avaluar quina incidència real han tingut o tenen aquestes tècniques per donar resposta al reptes en aquest àmbit de la ciència.

Actualment, la Unió Europea està acabant de definir quin serà el programa de continuïtat del 7è Programa Marc. Per decidir quin nom havia de tenir, es va fer una enquesta d’àmbit europeu i es va escollir Horizon 2020. Pel que no van haver de fer enquesta va ser per decidir quina hauria de ser la paraula clau per aquest nou programa i la paraula és innovation. Sí, que tothom ho sàpiga, la paraula a utilitzar és innovació. A Europa ho tenen clar, no és sostenible finançar recerca que no pugui arribar de manera molt directe al sector productiu. Tornem a sentir que la recerca ha de ser el motor econòmic i si Europa té bons investigadors, això ha de poder tenir conseqüència directe en la millora de la competitivitat de les seves industries.

A nivell estatal, d’una manera més modesta, també hi ha cada vegada més iniciatives que busquen que centres de recerca i empreses presentin projectes comuns, que assegurin un nou producte per a l’empresa o una millora en un procés o el desenvolupament d’una tecnologia. Això està fent que cada vegada tinguin més rellevància els anomenats centres tecnològics, entitats sectorials que van ser creades per a donar respostes de recerca i desenvolupament a empreses que, per dimensions, autònomament no podien fer recerca. Un exemple de centres tecnològics seria leitat o ascamm, entre d’altres (podeu trobar més informació a www.actec.cat).

Per últim, també volia destacar una altra tendència: la innovació als hospitals. Cada vegada més s’estan apropant als hospitals diferents actors (centres tecnològics, empreses i inversors) interessats en poder recollir necessitats, problemes i possibles solucions en les activitats realitzades als hospitals. Molts hospitals ja compten amb el seu propi director d’innovació. No estem parlant només dels ja famosos medical Device, sinó també de millora de processos que optimitzin recursos. L’entorn hospitalari és l’ideal perquè persones amb inquietuds, independentment del seu perfil (innovar pot innovar des del cap de servei fins al zelador), davant d’un problema que detecten en el seu dia a dia, puguin imaginar possibles solucions. La bona notícia és que ara s’estan posant a l’abast més eines que permetin fer tangibles aquestes solucions, sempre que siguin econòmicament beneficioses.

Com a conclusió diria que les tendències en sí no són bones ni dolentes, són el que són, però és important conèixer-les per, a ser possible, aprofitar-les.

Marta López és la responsable del servei de Recerca de l’IMIM (Institut de Recerca Hospital del Mar)